Un nou vell conte de la Ventafocs

A tots aquells que encara no esteu prou convençuts, avui vigília de la Diada, us voldria explicar una versió pròpia de l'antic conte de la Ventafocs, una barreja del que m'havien explicat les àvies quan jo era petita i del que jo voldria explicar als meu néts quan encara no sigui massa gran, amb final feliç i sense prínceps, si pot ser.

   Vet aquí que una vegada hi havia una nena molt bonica que va néixer i créixer en un palau envoltada de totes les comoditats i luxes que us poguéssiu imaginar. Vivia feliç, cantant i ballant, fins que va tenir la mala sort de perdre la mare al cap de pocs anys d'haver nascut. El pare, amoïnat pel futur de la seva filleta, es va casar amb una parenta de lluny, de terres veïnes, que també havia quedat viuda amb una colla de filles. Pensava que així li donaria a la seva nineta una mare per poder-la criar com calia i unes germanes que li fessin companyia.

   Els primers dies, tot varen ser flors i violes, moixaines, abraçades i paraules boniques, però poc a poc la madrastra va començar a mostrar-se tal com era realment: malcarada, altiva i egoista. Emprant una llengua forana, que només entenien les seves filles, manava els criats i renyava la pobra nena, a qui obligava a anomenar-la mare. Les seves germanastres li prenien les joguines, els vestits, les llaminadures, la insultaven i pegaven. La madrastra malbaratava el patrimoni familiar i com més anava, més imposava el seu criteri. El pare es va anar esllanguint, penedit com estava d'haver-se casat amb aquella mala dona, fins que es va apagar, no se sap ben bé com, i així va ser com la madrastra va passar a ser la mestressa i senyora de cases i terres, de criats i jornalers i les germanastres les més tòtiles i entonades de la comarca.

   La noieta va anar creixent i com que cada dia que passava era més bonica, la madrastra la va fer anar a viure en una antiga carbonera que servia per desar els mals endreços, i li va donar un farcell amb quatre parracs aprofitats i espardenyes foradades, tot el que tenia seu. Les minyones i criats havien marxat farts de la nova mestressa i la pobra vaileta tota sola havia d'esterrejar, fer la bugada, netejar la cort dels porcs i les gibrelletes de les truges de les seves germanastres, que feien qualsevol cosa per humiliar-la. Constantment la menyspreaven, la insultaven, la castigaven, fins al punt que només podia menjar les restes del plats que elles deixaven, si en deixaven. Dormia damunt una saca plena de llistó que li servia de jaç, abrigada amb una flassada vella de borró. Nit i dia havia de mantenir el foc encès per tenir escalfor i llum dins aquella estança atapeïda d'andròmines velles i polsoses. Mentre ventava el foc tenint cura de que no s'apagués, rumiava i plorava, no entenia com podia ser que una persona que es feia dir mare la pogués maltractar d'aquesta manera. Se sentia poca cosa, lletja i desgraciada. De mica en mica havia anat oblidant qui era, d'on venia, com es deia: la seva madrastra també li havia pres els records. Va arribar a creure que havia estat abandonada per la seva veritable mare i recollida per aquesta dona tan generosa que li donava aixopluc i menjar cada dia, encara gràcies. Se sentia tan miserable que s'havia acostumat a viure en la misèria: anava bruta, emmascarada i esperrucada, ella mateixa es feia basarda si es veia reflectida en les aigües tèrboles del safareig, quan feia la bugada. Tan avall havia anat a parar que ja no se n'aixecava, es creia que tot el que li passava s'ho mereixia, que la seva mare no l'havia volgut de tan lletja i maldestra com era. Constantment demanava perdó per tot el que feia, fins i tot per tenir gana.

   Va ser empaitant una cabra que havia fugit del ramat i saltat les bardisses del clos, quan va descobrir que a l'altra banda de la tanca hi havia un corriol envoltat de tota mena de plantes i arbres carregats de fruita deliciosa, que en els seu record no havia tastat mai. La fam que arrossegava la va fer menjar-ne a deler, tant que gairebé no es va adonar de la presència d'una velleta, tan arrugada i encorbada que amb prou feina podia caminar, que li va preguntar qui era i d'on venia tan afamada. Quan enmig de llàgrimes li va haver explicat les seves penes, la vella la va acompanyar fins un estany que hi havia allà prop i després de ben rentar-la, vestir-la amb roba neta i pentinar-la, li va dir que es mirés en aquelles aigües tan nítides que semblaven un mirall. Va descobrir que era molt més bonica del que mai s'hagués pogut imaginar. Llavors la vella li va donar una avellana, una ametlla i una nou i li va dir: Agafa aquest fruits de la terra que t'ha vist néixer i quan els necessitis et transmetran la seva energia. L'avellana és la clau del cor: si vols saber qui ets, trenca-la i menja-te-la mastegant a poc a poc, ella et desvetllarà els teus sentiments i t'ensenyarà el camí per estimar-te tal com ets. L'ametlla és la clau del coneixement, quan vulguis saber perquè et deixes tractar d'aquesta manera, ella t'obrira totes les portes perquè te n'adonis que tu no tens la culpa de res, que són altres que et volen humiliar i distreure't amb enganys. La nou és la clau de la saviesa, quan vulguis saber quin ha de ser el teu destí, t'ajudarà a garbellar els sentiments i coneixements amb la raó i et farà prendre la decisió més convenient per tu.

   Així ho va fer. Tornada a la seva cavorca, abans d'anar a dormir va trencar l'avellana i mentre la mastegava i assaboria a poc a poc va sentir una escalforeta que li sortia del pit i s'escampava per tot el seu cos, els records amagats varen començar a bellugar-se dins el seu cap, es va veure ella de petita alegre i feliç, va sentir les abraçades de la seva mare, va reviure els moments de goig i els de dolor, va poder sospesar tots i cadascun dels sentiments que havia amagat durant tots aquells anys. Potser sí, potser no, potser sí que era jo!

   En llençar les cloves al foc, un raig de llum la va guiar fins aquella pila d'andròmines polsoses i allà va trobar una capsa plena de fotografies, munts de llibres i llibretes, documents notarials, de tot...No sabia per on començar, així que va decidir menjar-se l'ametlla. De mica en mica, semblava que el seu cap xuclés tota la informació dels voltants. Quan va tirar les cloves al foc, cada guspira li encenia una llumeta al seu cervell que li mostrava imatges endreçades de fa temps i així es va anar adonant que les dolentes, eren aquelles que l'havien humiliada, robada, segrestada, enganyada fins al punt d'haver-la convertit en una esclava submisa sense dignitat. Potser sí, potser no, potser sí que era jo!

   Va agafar la nou amb tota la parsimònia, li va donar dues o tres giravoltes abans de trencar-la i la va començar a llepar, a rosegar suaument metre les cloves espetegaven al caliu i deixaven anar petites espurnes que formaven xarxes multidireccionals amb fils de llum que l'envoltaven, cada vegada que feia un mossec la xarxa creixia i s'engruixia fins que es va acabar la nou i la xarxa va quedar reduïda a tres cabdells de fil rogenc sobre la cendra. Tots pampalluguejaven dient: tria'm a mi! Tria'm a mi! Tria'm a mi! Quan es varen haver apagat un era negre com la nit sense lluna, l'altre era gris com la cendra de cada vespre i l'altra era blanc com la llum de l'alba que anuncia el nou dia.

   Les emocions, sentiments, coneixements, raons havien pogut dir la seva. La Ventafocs sabia qui era ella i qui eren les altres. Ara havia de prendre una decisió per encarar el seu futur. Semblava decidida: es va ajupir, s'apropà al caliu i amb el seu bufet revifà el petit cabdell que havia triat, agafà el ventall i...

 

 

Conte contat, aquest cop encara no s'ha acabat. Ara ets tu, pacient lector, qui l'ha d'acabar segons et dicti el teu seny.

Vols continuar sent la Ventafocs de la Madrastra perquè en el fons ets masoquista i t'agrada que et maltractin? Bufa el cabdell negre i penja el ventall a la vora del foc.

Vols intentar dialogar amb ella a canvi d'una estufa, un llit nou i un uniforme de minyona? Bufa el cabdell gris, llença el ventall i demana-li una manxa.

Vols ser mestressa de tu mateixa, per poder anar allà on vulguis i amb qui vulguis? Bufa el cabdell blanc i fes servir el ventall per última vegada per revifar l'espurna de la llibertat, engega la madrastra i les germanastres cap a les seves terres de ponent i crema el ventall per recuperar el teu nom autèntic.

Potser sí, potser no, potser sí que tornaré a ser jo.

Adéu, Esquerra

Estimada Esquerra,

Em sap molt de greu haver-t’ho de dir per carta, però últimament no ens hem pas vist gaire de prop per poder-ne parlar mirant-nos els ulls. La nostra relació s’ha anat refredant des de fa alguns anys, els punts de vista i els interessos de cadascú ens han mogut per camins diferents, allunyant-nos l’una de l’altra.
Dimecres passat va fer vint anys que vaig acceptar venir amb tu per compartir un mateix projecte, amb les mateixes il·lusions, les mateixes ambicions, el mateix entusiasme, les mateixes fites... Durant molts anys ha estat així, juntes hem treballat honestament per tirar endavant el nostre projecte amb uns objectius molt clars i hem hagut de lluitar contra molts adversaris per intentar aconseguir-los. De mica en mica ens hem anat guanyant la vida i hem anat engrandint la família tal com desitjàvem i això ha anat comportant canvis en la nostra relació.
Mentre jo em quedava a casa per mantenir-la neta i ordenada, procurant que no et faltés mai el plat a taula, rentant tota la roba que tu anaves embrutint, tu en sorties perquè no en tenies prou amb el que teníem i en volies més i més. Has viatjat a altres terres i has conegut gent que t’han afalagat quan et necessitaven i tu, innocent com eres, t’has deixat entabanar, enlluernada per la seva arrogància.
Mentre jo menava el burro a les pastures i li raspallava el pelatge i la crin cada dia perquè fes goig, tu malbarataves el nostre patrimoni intentant convèncer quatre toreros perquè canviessin de tancat, però ells, poc a poc, t’han convidat a entrar al seu, oferint-te un cavall de bona raça que et raspallen cada dia els teus fidels lacais llepaculs. Vares renunciar al teus cognoms i amb ells has perdut els orígens i la identitat.
Mentre a casa el burro i jo ens fotem de gana i de fred, perquè els toros han arranat prats i camps i els seus amos el rebost i la llenyera, tu et passeges orgullosa dalt del cavall amb quatre bitllets a la butxaca que t’han donat els seus representants, sense adonar-te dels pedaços recosits a la meva roba. Gairebé no em mires, ni m’escoltes quan et parlo de fidelitat, d’honradesa, de dignitat, de llibertat. Em repeteixes una i altra vegada que ara no és hora, que tot arribarà, que he d’estar contenta que ens hagin tornat quatre rals per anar tirant, tot gràcies a tu.
Tenim la casa hipotecada, hem perdut els amics de debó i, cada cop més, la família et gira l’esquena perquè se senten traïts, però tu continues entestada a mantenir-te dalt del cavall, mudada com una princesa a la cort de porcs, deixant que aquests teus socis ens insultin, ens menyspreïn i ens prenguin el poc que ens queda.
No et pensis pas que no em sàpiga greu prendre aquesta decisió: he tingut prou temps per rumiar-la i tu has tingut prou temps per rectificar i t’has estimat més viure la teva vida, encara que ens facis mal a mi i al nostre país. He cregut en tu tots aquests anys, confiant que aviat tornaries a trobar el bon camí i continuaríem junts fins arribar al nostre destí, però veig que tu t’estimes més anar fent esses i aturades a cada revolt, per tenir contents aquesta trepa i no haver de baixar del cavall. Qualsevol torna a anar en burro, fa?
Esquerra estimada, amb llàgrimes als ulls, ha arribat l’hora que cadascú segueixi el seu camí, tu a dalt del teu cavall, jo a cavall del meu burro, potser un dia ens tornarem a trobar i començarem a caminar junts altra vegada, tant de bo!

Xoia

GALLINES

Fa tant de temps que no escric al bloc que ara no sé pas com posar-m’hi, perquè me’n donc vergonya. Els que em llegiu de lluny us preguntareu si el porquet es va engreixar prou per poder anar a Brussel·les i us diré que sí, però no us parlaré pas del viatge ni de la manifestació que, tot i que va ser un èxit, només és un final d’etapa cap a la independència. Us vull parlar de les gallines.
Per reis, la meva filla Aida em va regalar dues gallines, més ben dit, dues polles jovenetes. L’Eduard va fer un galliner de disseny, amb caseta i pati, i allà vivien i creixien fins que varen començar a pondre ous. Tenien nom: una Catic i l’altra Catasques. Jo, contenta, cada dia els donava aigua, gra i verd i recollia els dos ous. Havent dinat, les deixava anar a passejar un parell d’hores per tot el jardí, així podien picotejar i gratar tot el què volien, explorant cada racó, amb les gosses tancades a dins de casa, és clar. Quan jo sortia m’anaven al darrera i les amanyagava i donava panses perquè tornessin entrar a casa seva. Llavors obria les gosses que se n’anaven corrents a flairar el rastre per on havien passat les gallines. Així cada dia, fins que vàrem marxar a Brussel·les.
Un cop acabada la manifestació, a mig dinar, em truca en Pol i em diu que les gosses havien matat les gallines. Encara no es devia haver enlairat l’avió, de ràbia i gelos, varen obrir el llisquet de fusta del galliner a cops de pota, les gallines varen sortir confiades i ai festa! Per les gosses, és clar, perquè jo vaig tenir treballs a acabar-me la broqueta de pollastre quan ho vaig saber l’endemà: el meus fills no em varen voler enterbolir l’objectiu del viatge.
Avui fa dos mesos d’això i ja torno a tenir dues gallines. Les vàrem anar a buscar de seguida perquè les gosses sabessin que no s’havien sortit amb la seva i ara ni s’acosten al galliner, de totes maneres hi ha doble llisquet, per si de cas. Fa poc que han començat a pondre i tot i que porten la mateixa vida que les altres, m’he adonat que són diferents: són més porugues, més llameques, fan pocs ous, no s’esforcen, són més dòcils... Potser, sense adonar-me’n els hi he fet tornar jo sobreprotegint-les o potser és que no han passat la fred i la penúries de l’hivern com les seves predecessores.
I avui, casualitats de la vida, també es presenta al Parlament la ILP ( iniciativa legislativa popular ) avalada per una comissió promotora de 10.000 persones per demanar que convoquin un referèndum per l’autodeterminació de Catalunya. Jo aquest cop no he pas pogut anar a Barcelona a acompanyar-les, però sé que si vàrem aconseguir el primer objectiu, també aconseguirem el segon, i el tercer i els que calguin fins arribar al final. Es tracta d’anar teixint una gran xarxa, convencent la gent que l’única sortida és la independència.
Només espero que la gent que ens pot ajudar a arribar-hi, perquè nosaltres els hem ajudat a ser on són, no es comporti com les meves gallines: que no es refiin massa d’alguns que semblen manyacs ni que amaguin el cap sota l’ala per por de perdre privilegis.

Cap a Brussel·les!

Dissabte vaig anar a Barcelona a la presentació dels 10.000 catalans a Brussel·les per l’autodeterminació i l’endemà mateix vaig començar a fer guardiola per pagar-me el viatge, si més no una part, que no m’ho trobi tot de cop. Remenant pel garatge vaig trobar un porquet d’aquells amb una ranura per tirar-hi monedes i el vaig posar en circulació. Devia ser un regal que algú havia fet a la mainada i, com que més aviat anaven mancats de recursos, el varen desar en una capsa per si venien temps millors. Un garrí ben bufó, amb cara i ulls, orelles i morro, a punt per ser engreixat, sense cap tap a sota per poder buidar-lo abans d’hora. Perfecte!
Diumenge, amb la fred que feia, no vaig sortir de casa així que els diners del vermut de migdia i de la cervesa del vespre, cap a la panxa del porc. Dilluns, amb l’escombrada general necessària després del cap de setmana de repòs, quatre monedes caigudes per aquí per allà em varen fer pensar en els calaixos de les tauletes de nit. Déu n’hi do la mà de diners que cauen de les butxaques i es van acumulant allà dins!
Ben pensat, també hi afegiré cada setmana els diners que em gastaria en tabac, encara que ja fa gairebé quatre anys que ho vaig deixar, però eren una bona picossada. I els dels cubalibres dels caps de setmana que no faig, ara que ja no tanco a les petites... Potser també renunciaré a comprar rampoines inútils per regals de festes, intentaré reduir algunes exquisiteses de la taula o a fer la decoració més sòbria amb galindaines de l’any passat, tot sigui per anar engreixant el porc. Passat festes menjarem capellans en comptes de llenguado, bistecs russos en comptes de mitjana i torrades amb alls per estalviar el pernil. Així de mica, en mica no me n’adonaré que tindré un petit feix. Bé, és un dir, una bona pila de metall.
Diuen que a tots els porcs els arriba els seu Sant Martí i al meu li arribarà al febrer en comptes del novembre. Però, per més que em mirin els seus ullets demanant clemència, hauré d’agafar un martell i esbardellar-li la panxa per poder assumir una petita part del projecte més important pel futur del meu país: anar a reclamar els nostres drets a la capital d’Europa, perquè Espanya mai no ens els reconeixerà. Ho he de fer perquè jo hi vull ser el dia que declarem la independència de Catalunya, però també perquè no em conformo que els meus fills heretin la casa on visc, també vull que la terra de sota sigui seva i el carrer i les carreteres i els hospitals i les escoles i els trens i els aeroports, i tantes altres coses que tindrien en un país lliure. Aquesta és la millor inversió de futur i el millor regal que els podem fer, no us sembla?

APRENENTATGE (I)

Quan una criatura neix arriba amb una càrrega genètica que pot predeterminar uns trets físics visibles i una predisposició a desenvolupar-ne uns altres que no són tan aparents i que poden variar en funció del contacte amb l’ambient on creixi. A dins del seu caparró hi porta un cervell amagat que, com una nou feta de plecs i arrugues, té una part a cada banda amb una comissura que les uneix. Cada una d’aquestes meitats anomenades hemisferis cerebrals s’encarrega d’una manera determinada de fer les coses. La banda esquerra, excepte en alguns esquerrans, processa la informació de manera analítica i seqüencial, capta els estímuls auditius i així es formen les àrees de llenguatge, mentre la banda dreta processa la informació de manera sintètica i global, elabora els estímuls visuals i dona lloc a les àrees que s’ocupen de la percepció visual i de l’estructuració i orientació espacial, de bona part de la música i de la manifestació de les emocions. El gruix de la capa externa de cada un d’aquests plecs del cervell està formada per unes cèl·lules anomenades neurones que determinen la funció que ha de fer aquesta zona. Cada una d’aquestes neurones és com un plançó: té un nucli i unes ramificacions que van creixent a mida que les anem alimentant amb estímuls i que es van empalmant amb les neurones del costat per passar la informació rebuda, formant una xarxa de connexions que constitueix el còrtex cerebral: quantes més n’hi hagi més gran serà la capacitat funcional.
Aquest procés no és il·limitat: de mica en mica aquestes fibres nervioses es van recobrint d’unes altres cèl·lules de substància blanca anomenada mielina, que actua com a aïllant per fer més ràpida la transmissió d’informació, semblant al plàstic que cobreix els fils elèctrics i que impedeix que es facin noves ramificacions. La maduració no és igual en totes les cèl·lules, ni en totes les àrees del cervell, ni comença simultàniament, ni dura els mateixos anys, ni s’acaba al mateix temps, sinó que són processos sobreposats que necessiten la maduració prèvia d’uns circuits perquè puguin completar-se els altres i així succesivament fins a acabar de teixir aquesta gran xarxa complexa que és el cervell humà. Això significa que quan unes àrees i circuits han madurat ja no creen estructures noves, sinó que es limiten a passar-se informació entre elles o a unes altres que encara estan madurant.
Les connexions no només es fan amb les estructures del còrtex cerebral: sense les estructures subcorticals, l’anomenat cervell primitiu, no podríem aprendre res. Aquestes estructures s’encarreguen de la memòria, l’atenció, les emocions, l’activació, etc. Per simplificar podríem dir que la maduració i l’evolució van de dins a fora i de darrera a davant, essent les àrees del lòbul frontal les últimes de finalitzar el procés, aproximadament per sobre els 20 anys d’edat, justament quan algunes ja comencen el declivi.
El funcionament òptim del cervell s’aconsegueix quan totes les estructures estan ben formades i interconnectades entre elles, però a la pràctica és difícil d’arribar-hi. Hi ha molts factors interns i externs que provoquen que unes àrees és desenvolupin més que les altres, donant lloc a les anomenades habilitats o dishabilitats específiques, que fan que unes persones puguin ser molt brillants en alguns aspectes i maldestres en d’altres. L’anomenada intel·ligència és el conjunt d’aquestes capacitats funcionals, és la manera com actuen aquestes estructures cerebrals per resoldre situacions diverses. Hi ha persones que utilitzen més estratègies sintètiques i en un moment copsen la situació global mentre que d’altres la divideixen en seqüències i n’obtenen una anàlisi de tots els elements, com hi ha persones que tenen un gran domini del llenguatge i en canvi no són capaces de trobar on han aparcat el cotxe o muntar un moble de l’Ikea o joves que poden aprendre’s de memòria els noms d’un equip sencer de futbolistes i es queden bloquejats quan han de fer servir el raonament lògic o la deducció per resoldre un problema bàsic o nens que malgrat tenir un nivell intel·lectual millor que els altres de la classe quan llegeixen s’entrebanquen, confonen les paraules i no entenen el significat del text. En alguns casos es pot considerar com un tret característic o familiar, en d’altres és probable que hi hagi una disfunció cerebral que pot afectar greument i de per vida l’aprenentatge i abocar la criatura directament al fracàs escolar i emocional.
Quan la part encarregada d’aquesta funció ja ha madurat, poca cosa hi podem fer, però justament per això és important detectar-ho com més aviat millor i no esperar que el cervell de la criatura maduri amb els aires del cel com si es tractés d’una nou, perquè de nous també n’hi ha moltes que cauen abans d’hora o surten corcades si no s’hi posa remei quan toca.

EDUCACIÓ (II)

A la societat actual la majoria de pares estan massa enfeinats per ocupar-se dels seus fills i deleguen en altres la tasca educativa. Dediquen la major part del temps a guanyar diners per poder pagar-li les activitats extraescolars, les classes particulars, la cangur, la roba de marca, el mòbil o la consola, a més de la hipoteca, de les lletres del cotxe i del crèdit de les vacances. Quan arriben a casa estan massa cansats per discutir, l’única cosa que volen és tranquil·litat i la mainada al llit, per poder veure qualsevol programa dolent de la televisió que no els faci pensar gaire i on s’hi vegin reflectits. Els caps de setmana poca cosa més, amb l’única diferència que els nens tenen més temps per jugar a la Play o per mirar la seva televisió sense cap mena de control. Comptat i debatut, potser dediquen vint hores a la setmana a suportar-los i d’aquestes una quarta part, això tirant llarg, a jugar amb ells, a explicar-los històries o a parlar com caldria; la resta a consentir-los per estalviar problemes o a escridassar-los quan els nens s’han sortit amb la seva o els han tret de polleguera.
De xiquet es cria l’arbre dret: si no es rega, no s’adoba i no s’esporga adequadament, pots comptar quins fruits donarà quan sigui gran. Una criatura, com un plançó, és una barreja genètica dels seus progenitors però se’n diferencia perquè té la predisposició a imitar-ne els comportaments que li siguin més beneficiosos i a intentar treure de cada situació el màxim profit amb el mínim esforç. Si sap que quan els seus pares li manen una cosa i ell es fa els sord, després de tres vegades, acaben fent-ho ells mateixos, val la pena obeir? Si veu que els seus pares no tenen el més mínim interès en ajudar-lo a fer els deures, que no agafen mai un llibre, que s’encanten davant la televisió empassant-se programes fastigosos de trapasseries, de riure fàcil o de violència , val la pena sacrificar-se a estudiar? Si capta que el principal interès dels seus pares és guanyar diners per aconseguir tot allò que surt a la pantalla, es conformarà amb unes esportives comprades a mercat o uns pantalons que no siguin de bona marca? Deixo de banda la violència que puguin presenciar o rebre en pròpia pell, perquè això ja entraria en un altre camp, però cal recalcar que el principal model de comportament pels fills són els pares.
Molts pares creuen que evitant frustracions als seus fills i resolent els seus problemes els faran la vida més fàcil i més feliç. Així es dediquen a sobreprotegir-los, a tractar-los com si fossin de vidre, sense fer cas de la saviesa del refranyer que fa anys que ho diu: la mare valenta fa la filla dolenta. Quan un altre vailet baralla o insulta el seu fill, corren ells cap a l’escola a barallar els mestres o a barallar els altres pares, en comptes de parlar del tema i reforçar-li l’autoestima. No s’adonen que aplanant-li el camí, tapant els clots i traient les pedres, només li fomenten la inutilitat o l’avorriment, que cada cop que ell mateix supera un obstacle o resol una situació el fa madurar més com a persona? Tampoc s’imaginen que la rutina i l’avorriment d’una vida tan fàcil, sense conseqüències negatives per les errades o mal comportament, pot portar-lo a buscar experiències més divertides, emocionants que poden ser perilloses per als altres i per a ell mateix?
Això no vol dir que els nens només aprenguin dels entrebancs, dels errors i les decepcions, ans al contrari. El reforçament i suport dels pares és imprescindible per fer-los arribar a l’èxit i, evidentment, han de procurar que la quantitat d’èxits aconseguits amb esforç sigui superior a la de fracassos i tenir present que la valoració positiva de les conductes adequades és molt més necessària que els càstigs o retrets per les inadequades perquè el nen creixi emocionalment equilibrat. Les normes són imprescindibles per una bona educació i a l’hora de posar-les en pràctica no s’hi val repartir-se els papers del dolent i el bo, del dur i del tou, de l’intransigent i el permissiu: tots dos pares les han de decidir i aplicar amb la mateixa fermesa, sense rebaixar plantejaments ni desautoritzar l’altre, perquè actuar amb diferent criteri equival a inutilitzar la norma mateixa i les que vindran després.
Quants pares de nens problemàtics donarien el que fos per fer anar la pel·lícula enrere i tornar a començar de nou per esmenar els errors comesos? Però la realitat no és ciència ficció i sovint ja és massa tard: tots els estalvis obtinguts per haver treballat massa hauran de servir per pagar els psicòlegs o advocats que necessitarà el seu fill.

EDUCACIÓ (I)

Ahir vaig seguir, més o menys, el debat de TV3 organitzat i dirigit pel Sr. Cuní. Com que tenia altra feina, el sentia de fons i quan alguna intervenció m’interessava, m’aixecava i l’anava a veure. Quan hi arribava ja s’havia acabat i només veia el gran protagonista, estarrufat com un gall al seu galliner, envoltat per la majoria de gallines que solen anar als seus programes dels matins per xerrar molt i no dir res. Resumint, cadascú va dir una mica la seva, sense poder exposar tot el que volia i al final res de nou que no sapiguéssim de bon començament. Paraules com educació, ensenyament, formació, aprenentatge, disciplina, esforç, motivació, fracàs anaven fluint de les boques d’uns i altres, traspassant-se la pilota de la responsabilitat dels resultats com si es tractes d’un partit qualsevol i, com sempre, pilotes a fora, ningú no va ni guanyar ni perdre. En conclusió: els estudiants “catalans” estan entre els pitjors d’Europa i la responsabilitat no és ni dels pares, ni dels mestres, ni de la societat, ni del govern. La culpa és negra i ningú no la vol.
Aquest matí he reprès la feina que no vaig acabar ahir nit, asseguda davant l’ordinador, amb la televisió engegada a l’altre cap i com un miracle diví als ulls d’una atea, em torna la Veu del gran Cuní, omnipresent, omniscient, omnipotent. Jo morta de son, i aquest home que no para, nit i dia, xerra que xerra. És que no dorm com fan els altres mortals o és que potser té un llit a TV3? Qui ho sap. El que sí que deu tenir és una col·lecció de saques plenes de bitllets que li fan un bon matalàs, més dur que els de làtex, de tan atapeïdes com deuen estar. Però d’això ja en podem parlar un altre dia, avui diré la meva sobre educació, que també hi tinc dret encara que sigui una mare jubilada i una insignificant psicòloga de poble.
Seguint la dita "qui fa el cogombre que se’l posi a l’ombra", la màxima responsabilitat de l’educació d’un nen com a individu és només dels pares. Són ells qui li han de donar l’atenció i l’afecte necessaris perquè tingui un desenvolupament harmònic de totes les seves capacitats cognitives i emocionals i aprengui a comportar-se adequadament amb les persones que l’envolten. Són ells qui li han de marcar els límits des de petit, que li han d’ensenyar que les coses s’aconsegueixen amb esforç, que li han de demanar responsabilitats. Són ells qui li han d’ensenyar els codis morals o religiosos, si ho creuen convenient. Educar una criatura i preparar-lo per la vida és com ensenyar-li a caminar: han de deixar que caigui, donar-li la mà quan calgui i encoratjar-lo a tornar-ho provar. No s’han de deixar trepitjar i han d’aprendre a dir NO moltes vegades encara que sigui més fàcil cedir. Han de saber valorar les qualitats i defectes del seu fill en la mida justa, reforçant els aspectes positius i reprovant les actuacions negatives. Han de fer-li veure que ell no és el centre del món, que la seva llibertat s’acaba quan comença la dels altres, que ha d’assumir les conseqüències dels seus actes. Ja sabem que això vol paciència, temps, dedicació i potser sacrifici, però és una inversió a llarg termini.
A l’escola li hauria de correspondre la formació de la mainada i la seva integració a la pluralitat social, amb el respecte a les normes bàsiques de convivència i respecte mutu. Més que la transmissió de coneixement i informació, que actualment es pot trobar a qualsevol lloc, la funció dels mestres hauria de ser la d’ensenyar estratègies i sistemes perquè els nens “aprenguin a aprendre” i orientar-los en aquesta recerca, donar-los les eines i ensenyar-los a utilitzar-les. Els mestres i professors, en comptes d’ensinistrar lloros i micos, haurien de ser veritables entrenadors per fer pensar i raonar els seus alumnes, per activar-los la creativitat i fomentar la controvèrsia amb arguments vàlids, però tenint en compte que el potencial de cadascú pot ser diferent i les eines i les fites també ho haurien de ser. Haurien de fer veure als seus alumnes que el coneixement és un enriquiment personal, no pas una obligació quantificable. I sense cap mena de dubte, l’escola ha de ser laica per respectar la diversitat i igualtat de tots, però al mateix temps compromesa amb la defensa de la nostra llengua i el nostra país com a referent únic i comú.
Tristament la realitat ens demostra tot el contrari. El tema té molta corda, però per avui ja n’hi ha prou. Això només és la teoria, un altre dia continuaré amb la pràctica real, perquè entre una cosa i l’altra encara no he acabat la feina.

De porc i de senyor se n'ha de venir de mena

Fa molts anys que vaig llegir “La granja dels animals” de George Orwell per primera vegada. La vaig tornar a llegir i rellegir amb tant de gust que quan la varen fer a TV3, amb dibuixos, la vaig gravar i la vaig passar una i altra vegada a la meva mainada fins que tots se la sabien de memòria. Si no heu llegit el llibre o no heu vist la pel·lícula, feu-ho, de debó, us agradarà. Ara jo no estic pas per explicar tota la història, d’allò de la granja on tots els animals es revolten contra el amos humans i acaben fent amos els porcs que eren més iguals que els altres animals i acaben sent pitjors que els humans, que quan van caure eren més porcs que els porcs.
No l’explicaré pas tota, perquè la història de voler girar la truita és més vella que anar a peu i les revoltes menades pels xais, els burros, les gallines, els ànecs i d’altres bestioles sense gaire enteniment o massa fam acaben posant porcs al poder.
He anat a sopar amb uns meus amics, celebrant molts quinzes d’octubre diferents, amb brindis de xampany català (jo mai cava). Quan hem arribat a casa el gat ens esperava a la porta, i ens ha rebut fent-nos manyagoies, tan enganxat a les nostres cames que gairebé em fot per terra quan he empassegat amb la gata que feia de catifa, ofuscada per la seva demència. Les gosses ens han vingut a rebre, saltant i fent cabrioles, enyorades de la nostra absència i orgulloses d’haver guardat tan bé la casa. Un cop a dins, els "periquitos" ens han interpretat una de les seves cançonetes i llavors m’he adonat que hi havia mitja dotzena de peixets nadons nous a l'aquari. Res d’extraordinari: una colla d’animals vivim en un mateix entorn, cadascú fa la seva funció, ens estimem i respectem mútuament i així anem aprenent uns dels altres.
He posat les notícies del 3-24 i feien un premi molt important de literatura espanyola, en directe des de Barcelona, tot en castellà. No he volgut pas mirar la gent de les taules per no trobar-hi cares conegudes, n'he tingut prou amb els que eren dalt de l’escenari. Massa mudats i massa distants. Això és el meu país?
Tot de cop he notat com una escanyada a la gargamella quan he sentit la locutora, ha estat com si em treguessin l’aire, no m'ho podia creure. He vist una colla de porcs, greixosos i fardassos, aplaudits per ànecs, xais, gallines, lloros, donant una picossada de milions per un escrit a un bordall que dubto que sàpiga posar una lletra darrera d’una altra si no hi ha un “firmes a formar” a davant i una agenollada dels altres a darrera. Idees desfasades-renovades que potser un dels seus negres ha posat en ordre. Un mediocre foraster que desprestigia la Filosofia, fent veure que ell sap pensar més i millor que la resta dels humans, quan la seva existència està exclusivament dedicada a destruir qualsevol pensament que sobrepassi la seva mentalitat devastadora i colonialista. Qui ho ha votat, qui ho ha permès, qui ho ha tolerat? Això pot passar acasa meva? Aquesta gent són del meu país?
No, no ho són, no ho haurien de ser, però hi són. Hi són per nosaltres. Algú ha decidit que aquest fals filòsof, que només fa servir els arguments dels conqueridors per sotmetre els pobles sense donar cap raó, és el millor que representa la seva causa, és el millor escriptor-pensador del món hispànic i Catalunya és Espanya perquè ho sàpiga el món. Per això ho fan i nosaltres ho acceptem i ells fan servir la nostra televisió perquè ho digui a vent obert. No en tenen prou amb tota la incertesa que ens han fent sentir fins ara. Botiflers i ocupants a casa, com sempre. Aquest home que vol manar i menar la cultura de casa nostra, rabassut i enrabiat per barreja de senglar i porc de granja, mai no tindrà la categoria de porc ibèric per més que ho vulgui, ni ell ni els seus companys, verros i truges que l’han acompanyat. Però la culpa la tenim nosaltres, perquè el respectem com a gran senyor, tot i saber que els porcs mai no tindran el seny d'una ment oberta com la nostra, com la que podríem tenir.

Sembla estrany que per anys que passin la història sempre és la mateixa, però no és pas perquè els porcs es puguin tornar homes, és que els homes sempre s’estimen més convertir-se en porcs.

La paella pel mànec

Fer un arròs que estigui al punt no és pas una feina fàcil. Un bon sofregit amb oli d'oliva cuit a poc a poc: all i julivert, potser també ceba, pebrot, tomata; una mica de costelló de porc, pollastre trossejat, conill, salsitxes... La sèpia és fonamental i si hi afegim calamars encara millor, quatre musclos i cloïsses per fer bonic i la part més cobejada, la clova: llagostins, escamarlans o gambes. Tot ben rossejat, llavors hi tirem l’arròs (millor que sigui de Pals) i hi afegim l’aigua o un fumet de crancs, la mesura justa perquè no se’ns negui. És una feina entretinguda però no té cap secret si tenim paciència: es tracta de saber combinar tots els ingredients de manera equilibrada per tal que la fortor d’uns no rebaixi la dels altres, no es covi i n’hi hagi prou per a tothom. Si és així, l’arròs, que és la base principal del plat, pot ser molt més gustós que el tall, però si hi posem més tall que gra, l’àpat ens quedarà curt i la gent quedarà insatisfeta.
Dirigir el nostre partit és una tasca semblant. El repte que té ara el nostre cuiner principal, ajudat pels seus fidels marmitons, és utilitzar els diversos components necessaris, sense deixar-ne cap de banda, per poder assolir un bon resultat final, equilibrat i just. Si es gasten la major part del pressupost només amb clova, l’arròs quedarà aigualit i a l’hora de repartir-lo ja se sap com irà: uns es cruspiran les gambes i els altres hauran de llepar les cloves, fins que arribarà un dia que ja no caldrà tirar-hi l’arròs perquè ningú no en voldrà menjar i els que s’afartaven de marisc hauran de menjar ravebledes.
Dissabte passat, més del 60% dels militants gironins que varen participar al congrés van escollir els marmitons que ajudaran el xef a la nostra cuina, els més partidaris de la cuina selectiva que de l’arrossada popular. Val a dir que la gran majoria dels menjadors d’arròs es varen quedar a casa, mentre que els de la clova hi eren tots, temorencs de perdre els privilegis culinaris adquirits. Jo també hi era, però a mi només m’agrada l’arròs blanc i el marisc fresc, així que em vaig quedar acandida, com sempre.

Ara espero que aquests magnífics cuiners que remenen la paella d’Esquerra apliquin bé aquesta recepta (menys papaus i més tatai) i no s’oblidin de les espècies, tan necessàries com la sal i el pebre, per arrodonir el plat tradicional: la R dels valors republicans d’austeritat, igualtat i laïcitat i la C de Catalunya ( llegiu també Països Catalans ) que ens ha de fer recordar d’on venim, on som i on hem d’anar.

11 de setembre

Si vols sortir de la "perplexitat" sigues valent i penja l'estelada al balcó i a les 5 de la tarda ens trobarem a la manifestació.

La cua del dragó

Fa pocs dies vèiem el Conseller Saura fent de President, estarrufat ell com un paó mascle, exigint la compareixença de Zapatero per donar explicacions a Catalunya. Vaig pensar: “ Mira que bé, la cua del dragó socialista s’ha desenganxat i es comença a bellugar sola, amb criteri propi i tot”. Però la gent de poble experimentada com jo sap que un dragó escuat ho és per poc temps, que al cap de res li torna a créixer la cueta i la que corria tota sola perd el nervi i es va assecant fins a quedar en un fil esprimatxat.
Així ho devia veure el Conseller Saura quan, amb cara de rap hipnotitzat per una serp, ens va comunicar que d’allò que havia dit sobre en Zapatero, res de res, que havia fet un gran tracte pel finançament de Catalunya, ell solet. La cúpula d’Iniciativa Pròpia va posar fil a l’agulla i a cosir corrents la cua del dragó, abans que n’hi sortís una altra, no fos que es quedessin sense res.
He estat donant voltes a aquest somni real, arrapada al coixí tota la nit. Com es pot entendre que una persona que giri rodó canviï tan sovint de parer? Com podem estar segurs de que tots els polítics estan veritablement capacitats per fer anar endavant el país? Perquè és tan difícil donar prioritat als interessos generals d’una nació abans que als personals o partidistes? Sembla que no pugui ser però la història es repeteix: "el que no es cou per mi que es cremi". Quan no són uns són els altres i així la política de Catalunya sembla el conte d’aquell pare que volia lligar els fills però no tenia cordills i quan tenia cordills li havien fugit els fills i així anar fent, sense mai acabar, com la cançó enfadosa.
Parlant de cançons, n’hi una altra de força antiga que no em puc treure del cap des que m’he aixecat: En Perico, nas de mico, s’ha begut l’enteniment, s’ha venut la seva dona per cinc cèntims d’aiguardent. No us sona de res?

Mòbil

Dijous de la setmana passada estàvem sopant amb uns companys i un d’ells, l'anomenarem JR, ens va ensenyar satisfet un mòbil nou de trinca: “Encara no sé pas com van aquests aparells perquè és el primer que tinc. Esperava que parlessin en català i ja pots veure si n’ha passat de temps...”. Un altre, en JV, mentrestant, comprovava i li ensenyava algunes qualitats de l’aparell i s’interessava per si havia estat difícil de trobar-lo. “Me l’ha comprat la dona, però em sembla que no n’hi havia gaire per triar...”. Jo, que era al seu costat, vaig afinar l’orella, perquè al meu ja li toca jubilar-se. Tot i que va ser un dels primers i únics que tenien el menú en català, ja fa força anys, i que vaig aconseguir que toqués Hey Jude quan algú em trucava, ara s’ha convertit en una andròmina entranyable, però poc funcional comparat amb els aparells joves de les últimes generacions, que fan de tot menys parlar la llengua que toca ( tota similitud amb la societat catalana actual deu ser pura casualitat ). Així que vaig posar fil a l’agulla i vaig estar més d’una hora informant-me per internet: a la pàgina http://www.elteumobil.cat/ en vaig trobar una dotzena, que garbellats i comparats amb els que realment tenia l’operador ( no vull dir el nom perquè tots fan igual ) es varen convertir en quatre o cinc. Com que per fer tractes a distància amb aquesta gent sóc desconfiada de mena, em vaig decidir a anar a la botiga directament i comprovar-ho. La noia, molt amable, en demanar-li un mòbil que parlés en català, va somriure i me’n va ensenyar un. “Només tenim aquest i no te l’aconsello perquè el números no es veuen gaire. En teníem un altre, un model d’una altra marca, però el vàrem vendre fa poc. N’hem demanat més, però ara mateix no en tenen”. Jo que li dic: “És que en JR en té un que això i allò..” “Sí, sí . Era aquest, va venir la seva dona...”. "I els altres models que diu el web?”. “Ui, res de res. Justament un dia d'aquesta mateixa setmana va venir en JV amb la mateixa llista i els vàrem estar comprovant un per un, tots els idiomes que vulguis, però el català no hi apareix”. “Bé doncs, què hem de fer? Paciència, esperarem que arribin, poc que vindrà d’aquí. El que no faré serà afluixar i que se surtin amb la seva.”
Us explico aquesta anècdota per què us adoneu de com es pot jugar la meva partida. En aquest cas, només tres persones ( fa gràcia i és trist que fóssim les mateixes ), sense posar-nos d’acord prèviament, ens hem convertit en tres peons i hem avançat un minúscul quadret. La noia de la botiga ha hagut de demanar a la companyia més aparells que parlin en català, perquè uns clients ho hem exigit, perquè no hem claudicat ni volem que el català sigui una característica sense importància dins el mòbil.
Ara rumieu una mica i repasseu-vos la consciència: us imagineu que en comptes de 3 haguéssim estat 30, 300, 3.000, 30.000, 300.000 o tres milions, el mínim per tombar una torre negra i poder aconseguir els nostres objectius? Quants de vosaltres teniu el mòbil català? Quants l’heu demanat com a primera condició a la botiga? Quants us heu estimat més tenir-lo immediatament encara que us parli en castellà? Quants aneu fent el fatxenda pel món amb una filigrana d’aparell que fa de tot menys el mínim essencial que és parlar la vostra llengua, que és la pròpia del vostre país?
Per tenir un país lliure és per aquestes petites coses que cal començar, si no ja podem anar predicant i brandant banderes. Ja us ho vaig dir abans de començar la partida: HEM DE FER COM SI JA HO FÓSSIM. Us imagineu què faria un francès, un espanyol o un italià - per dir països veïns- si el mòbil no inclogués la seva llengua?

Peó de cavall

Ara comença la partida: han de jugar les blanques i, per tant, hem de moure una fitxa. Triarem el peó de cavall esquerre que avançarà dos quadres. Quina és la missió d’aquest petit peó? Aconseguir la força de tota la gent que se sent indignada pels constants esgarips nacionalistes espanyols i començar l’ofensiva contra tota aquesta colla de depredadors. Està molt bé aquest correu que es va reenviant demanant una “vaga” per no mirar Tele5, però no n’hi ha pas prou, perquè quan fem zapping encara pot ser que pitgem el piu sense voler. Hem de ser més valents i treure aquesta cadena i les seves filials digitals del menú del nostre televisor, desinstal·lar-la, dessintonitzar-la. Es més fàcil fer-ho que escriure aquestes paraules. Jo ho he fet aquesta tarda i després els he escrit un correu perquè se n’assabentin. Quan ho he acabat de fer m’he tret un gran pes de sobre i he respirat a gust. Però jo només en sóc una i hauríem de ser un milió perquè el moviment tingués efecte. Penseu que això no és només un acte simbòlic, pot tenir repercussions econòmiques per aquesta empresa enemiga i ens podem sortir amb la nostra si anem tots junts. Amb el moviment d’aquesta peça comencem a planejar el camí cap a la independència i obrim pas al cavall i a l’alfil perquè facin la seva feina. Per començar, demanaria als periodistes catalans, que juguen amb el cavall blanc, que quan parlin d’aquesta colla d’espanyolistes ignorants i curts de gambals no els anomenin intel·lectuals, si us plau, que si fessin servir l’intel·lecte no dirien les bajanades que diuen. Aquesta gent pensa amb el fetge i només traspua bilis i mala llet. Gota de cas no se’ls ha de fer, ni tan sols per fer servir els fulls dels seus llibres de paper de vàter, perquè encara hi hauria perill de tenir morenes. Nosaltres, els peons blancs, els considerarem persones “non grates” i endavant les atxes. Però les ràdios i televisions catalanes haurien de fer el contrari de Tele5 i vetar la seva presència sense cap mirament: als enemics ni aigua...
Els polítics catalans que juguen amb l’alfil blanc, tant els d’una banda com els de l’altra, haurien de presentar mocions a tots els ajuntaments per protestar per l’actitud de Tele5 i si no rectifiquen, tancar-los els repetidors perquè amb les seves emissions intentaran enverinar el nostre país. El govern català, que juga amb la dama, hauria de negar-se a fer cap declaració o entrevista en aquesta cadena, igual que totes les persones que juguen amb fitxes blanques. Les empreses catalanes que juguen amb la torre blanca haurien de retirar-ne tota la publicitat. Boicot català general a Tele5! I no iria pas malament que també s’hi afegissin els bascos i els gallecs.
Hem de pensar que una petita guspira pot encendre tot un bosc. Si cadascú que llegeixi aquest escrit s’afegeix a la partida eliminant aquesta televisió del seu aparell i convida una dotzena d’amics seus a participar-hi, crearem una xarxa d’energia que donarà tota la força necessària al petit peó que s’ha mogut.

FUTBOL

Jo vaig ser futbolista quan era joveneta i no m’agradava el futbol. Només ho vaig fer per anar contracorrent, doncs el futbol, com el conyac, era considerat cosa d’homes.

Hi vaig començar a jugar de petita, al carrer, sense normes, perquè xutar pilotes era més divertit que jugar a nines, però també jugava a reis i reines, a indis i cavallers i a guerres de terrosses i ara sóc republicana, independentista i pacifista. Tots aquests jocs serveixen d’entreteniment a la mainada que encara no ha madurat. Es posen en el paper de personatges importants o mitificats, que no són i segurament que no seran mai, però que els anima a intentar ser-ho i sentir-se feliços una estona.

Em sembla bé que hi hagi joves i adults a qui els agradi fer esport i es dediquin a jugar a futbol quan són ells mateixos els que xuten o emparen la pilota, els que empasseguen, els que es cansen i, en definitiva, els que amb el seu esforç fan guanyar o perdre l’equip. Fins i tot puc entendre que hi hagi gent a qui li agradi mirar algun partit de tant en tant, quan es tracta de valorar les habilitats dels jugadors i el joc net.

El que no suporto és aquesta dependència creada al voltant del futbol, dependència fomentada i estimulada pels poders estatals i econòmics, igual que fan amb la religió, per tenir el personal adult entretingut i dòcil, no fos cas que l’avorriment els fes pensar més del compte i comencessin a qüestionar el perquè de cada cosa. Sento una barreja de llàstima i indignació quan contemplo i sento aquest seguidors i locutors fanàtics, que no s’adonen que tenen el cervell més net que la patena de missa, que justament fan i diuen el que els han programat els que manen: hem fet un gol, n’hem aturat un altre, hem passat la pilota, hem jugat bé... Hem, hem, hem. Qui és qui ho ha fet, colla de gamarusos? Heu estat vosaltres, des de casa vostra o del bar estant, escarxofats al sofà, vessant cervesa per les orelles? O ha estat un noi jove i àgil que se li’n foten els colors de la samarreta, un mercenari professional que cobra més en cinc minuts que cap de vosaltres en cinc mesos?
Però la tolerància té un límit i on s’acaba la racionalitat comença la irracionalitat. Com pot ser que gent catalanista, fins i tot independentista, celebressin la victòria de l'equip espanyol diumenge passat, amb l’excusa de que Espanya és un país foraster com un altre o que havien guanyat gràcies als jugadors catalans? No senyors, no. El meu cervell encara té neurones en comptes de pilotes i us recordo que pels catalans Espanya no és ni ha estat mai un país com un altre: és un país que ens ha envaït i dominat, que ens té retinguts per la força i que intenta amb tots els mitjans anul·lar-nos com a poble. Mai no ha estat ni serà un país amic de Catalunya. I això dels jugadors "catalans"! Els jugadors catalans de veritat, els que juguen la meva partida d’escacs amb el cavall blanc, es varen quedar a casa. Els que varen voler jugar aquest campionat representant un país que ens impedeix tenir selecció pròpia i varen jugar bé són uns cagats, uns mercenaris, uns botiflers o uns traïdors. Durant el meu temps de futbolista-portera totes tres defenses dels meus colors em varen marcar un gol, perquè tant es pot xutar endavant com endarrera, si només es tracta de fer el paper. Es pot jugar de moltes maneres. Podien haver triat el cavall blanc, si res més no meitat i meitat com la vestimenta del meu equip, però s’han decantat pel gris marengo, fins i tot algun directament pel cavall negre, tingueu-ho en compte ara que comença la partida. D'Oleguers en corren pocs.

LES FITXES

Un cop triat el color, ara és l’hora de repartir les fitxes sobre el tauler, cadascuna a la seva posició de sortida segons la funció que tingui encomanada. Hem de tenir ben clar que, tot i que el nostre contrincant és Espanya, la partida és juga en territori català, no tenim cap interès en conquerir cap part del territori espanyol. El nostre objectiu és aconseguir l’alliberament de la nostra nació per arribar a ser una república catalana independent, així que haurem de canviar els papers d’algunes figures. Tingueu present, però, que al tauler, com a qualsevol país normal, hi ha figures al centre, a la dreta i a l’esquerra, unes més que altres, i totes i cadascuna són imprescindibles per guanyar la partida.
Els més importants són el rei i la reina, però és ella la que realment ho manega tot, perquè el rei és un estaquirot limitat de moviments. Com que nosaltres som republicans, farem que la figura del rei representi l’estructura de les institucions catalanes, principalment Generalitat i Parlament. La figura de la reina o dama és la més lleugera i flexible, pot anar allà on vol d’una tirada: endavant, endarrera, a la dreta, a l’esquerra, en línia recta o al biax, fins i tot quan la maten pot ser substituïda per un peó llest. Així que aquesta figura representarà l’acció del govern de Catalunya en totes les seves vessants: poder executiu i poder legislatiu.
Els dos alfils, com que no poden anar en línia recta i han d’anar esbiaixant, podrien representar els polítics catalans que no volen dependre d’Espanya, un a la dreta i l’altre a l’esquerra, ja sabeu més o menys qui poden ser. També us podeu imaginar qui jugarà amb els alfils negres, fa? Tots aquells polítics que s’anomenen catalans i que potser hi tenen el cognom però que volen una Catalunya espanyola.
El paper dels cavalls el donarem a totes aquelles persones que, d’una manera o l’altra, poden influir en les idees i comportament de la gent normal i corrent: periodistes, artistes, esportistes, científics, etc. Pel poder que tenen i la superioritat que es creuen fan cas de la dita i tant si van amont com si van avall, van sempre a cavall, poden saltar per sobre les altres figures o fer-les desaparèixer per importants que siguin.
Deixarem les dues torres com a representants dels poders econòmics i sindicals. Son estructures sòlides que es mouen en línia recta, en vertical o horitzontal i són fonamentals per la prosperitat d’un país, però ara per ara, al nostre bàndol n’estem una mica mancats, mentre que les torres negres són molt potents a Catalunya.
Finalment, queden els peons, els més nombrosos, que per petits que siguin són els més importants. Ells van avançant a poc a poc, obrint pas a les grans figures. Cada dia, amb la seva tasca quotidiana, van eliminant obstacles, superant dificultats, sempre endavant amb pas ferm, avançant per convicció i supervivència: si ells no es foten l’enemic, l’enemic se’ls fotrà a ells. Són la gent planera del poble que estima Catalunya i la seva llibertat per damunt de tot, gent de diversa ideologia i condició, amb un objectiu comú que els uneix i fa més forts. Aquests som nosaltres, els que ara hem de començar a moure peça...

BLANQUES O NEGRES?

Abans de començar la partida cal triar el bàndol i repartir les fitxes. Davant els dèficits econòmics, estructurals, socials i polítics i que pateix Catalunya i el desànim generalitzat dels catalans potser el color més adient seria el negre, però precisament per això escollirem el blanc: ja n’hi ha prou de pessimisme i victimisme, per guanyar ara ens cal agafar confiança, pujar l’autoestima i pensar positivament. Ja tenim els equips: Catalunya blanques, Espanya negres, només cal anar col·locant les fitxes a un costat o l’altre del tauler.
Qui juga amb les blanques? Doncs senzillament tothom qui es vulgui sentir plenament català, tant li fa que sigui nascut aquí o hagi vingut de fora, el més important és que estimi la nostra terra i respecti la nostra història, la nostra cultura i la nostra llengua. Tothom qui vulgui viure plenament en llibertat per decidir què volem fer, on volem anar i amb qui volem tenir tractes, sense el llast i les cadenes imposades que ens retenen lligats a Espanya, a sol i serena, treballant com a esclaus en nom d’una pretesa solidaritat i d’una unitat forçada.
Qui juga amb les negres? Tota aquella gent que se sent principalment espanyola encara que visqui a Catalunya, que considera aquesta terra com una propietat, que vol ignorar la nostra història, que ridiculitza la nostra cultura i menysprea la nostra llengua, substituint-les per les seves. Tota aquella gent que fa prevaler el dret de conquesta, que ens intenta arrabassar la identitat i que ens tracta com una reserva indígena que cal explotar i sotmetre contínuament. Tota aquella gent que, havent nascut aquí, per mala fe o per ignorància, es fa còmplice dels dominadors, renegant dels seus orígens per diners, per poder, per pretesa modernitat o simplement per formar part del bàndol dels vencedors.
Qui són els espectadors? Aquells que per dubtes, per por, per mandra o per conformisme no es decideixen per cap dels dos oponents. Els qui per origen, per inèrcia o per educació se senten catalans i espanyols en més o menys grau. Tots plegats conformen tota la gamma de grisos, des del gris perla al marengo i es poden anar aclarint o enfosquint segons com es vagi desenvolupant la partida. Aquest grup és el més nombrós i de moment, potser per necessitat, sembla decantar-se cap a les blanques.
Del nostre joc depèn la seva alineació per la victòria final.

BALL DE BASTONS

Jo no hi era i no ho vaig veure. M’havia quedat tranquil·lament a casa perquè, com tothom sap, el Sr. Montilla no és un sant de la meva devoció i jo no visc pas de la política per haver-li d’anar a fer reverències. M’ho varen explicar al vespre uns vilatans ben indignats: “Avui hi ha hagut sardanes a plaça i ball de bastons. Han començat a arribar furgons plens de policies armats de cap a peus i han ocupat el centre de la vila. Aixecaven les tapes de les clavegueres, repassaven reixes i forats i han pres posicions amb gest amenaçador per barrar el pas a la pobra gent que pretenia fer la rutina diària, així que molts s’han quedat sense diners per no poder arribar a les caixes i d’altres sense dinar perquè no han pogut comprar verdures o carn a la seva botiga habitual. La plaça de la vila era plena de pagesos tocant el xiulet per protestar per la política de l’aigua i quan el President ha sortit de l’Ajuntament l’han ben esbardufat. A la cantonada de can Sidro han començat a repartir la “comunió” amb acompanyament d’orquestra i càntics gloriosos dirigits a les autoritats. Cadires volant i gent per terra, un espectacle denigrant.”
Aquest matí he pogut veure un tall de la pel·lícula dels fets a You Tube i m’he quedat glaçada. M’he hagut de fregar els ulls i pessigar-me la galta per comprovar que estava desperta , perquè em feia l’efecte d’un “dejà-vu” o una pel·lícula dels anys 70. Les mateixes maneres, la mateixa violència repressiva, fins i tot la mateixa llengua, m’ha semblat, que utilitzaven aquells homes foscos sense cara. Un estat de setge, un país ocupat, mostrava la filmació. I això va passar realment divendres al meu poble? Seria difícil de creure si no fos perquè he reconegut els rètols de les botigues i la fesomia de la gent.
Amics meus que esteu en el govern, em podríeu dir qui ha estat el responsable de tota aquesta parafernàlia? Us sembla que aquestes actuacions policials són pròpies d’un govern catalanista i d’esquerres mínimament democràtic? Quan el President Pujol i el President Maragall havien visitat la nostra vila mai no hi havia hagut un desplegament policial semblant. Tan poc estimat se sent el Sr. Montilla que quan surt de Barcelona per visitar el territori ha d’anar acompanyat per tot un exèrcit? Tan perillosos són quatre pagesos amb un xiulet a la boca? O és que algun dels seus companys assessors, que no coneixen ni estimen la nostra terra, tenien por que hi vinguessin amb la falç? http://www.youtube.com/watch?v=qtFpAFiXxRw

INICI

Avui m’he aixecat amb el peu dret, he obert el balcó de bat a bat per deixar entrar l’aire fresc i l’olor de roses. M’he tret la mandra del cos i he pensat que no calia córrer: no hi ha res que pugui esperar més que la feina de casa: per temps que trigui a tornar la trobaré esperant-me.

Feia un dia tan esplèndid que me n’he anat a esmorzar a fora, ben asseguda a la taula del jardí, tranquil·lament, com si fos festa, gaudint de l’escalfor dels primers rajos de sol, però desitjant que arribi la pluja que ha de reviscolar les plantes que m’envolten.
Mentre queixalava la llesca de pa amb tomata i pernil, he decidit que ja n'hi havia prou de posar-me pedres al fetge, que ja tenia una edat i corria el risc de patir un atac de feridura amb tantes emprenyades. Tranquil·litat i bons aliments... A partir d'ara començaria una nova etapa més positiva.
He anat a donar un cop d’ull a les plantes, amb un equip de primers auxilis per si fós cas. El pansiment de les hortènsies -(Maleïdes siguin!)- no m’ha pas fet pensar que les avionetes que trenquen els núvols de pluja tinguin res a veure amb la ràbia d’un país veí, déu mos en guard! Ells no tenen mai la culpa de res. Ens abossoguen el cap i van dient que ens ho hem fet nosaltres mateixos, tant que al final ens creiem que és veritat, que hem acabat ventant-nos cops de cap uns als altres per veure qui era el més valent o que l’hem repicat contra la paret enfollits per l’obsessió de marxar. Els assenyats de casa nostra ens fan creure que tot plegat és un cúmul de mala sort, de malastrugança, que ja vindran temps millors.

Les tiges vinclades de set m’han evocat la decadència, feblesa i submissió del meu país i he anat corrents a buscar una galleda d’aigua. Endarrera aquesta gent!
Llavors he decidit que avui comença el primer dia de la meva independència, i no necessito vestits d’Armani que m’engavanyin, ni depenc d'aparells o càrrecs que m’encotillin. Ho faig amb l’adolescència física perduda però amb la mateixa embranzida mental de vint anys enrere, amb una maduresa que m’impedeix despenjar banderes i córrer davant les porres, però que em fa recordar que en una partida d’escacs ni el rei ni la reina no poden fer res tots sols: necessiten totes i cadascuna de les altres peces, per petites que siguin.
Demà, quan m’aixequi, em començaré a deslligar d’Espanya. Faré com si el meu país fós independent: imaginaré, pensaré i actuaré com si així fós. Per difícil que sigui ho intentaré. Tenim sis anys per practicar.
Comença la partida. Qui hi vol jugar?

LA MEMÒRIA DELS POLÍTICS

Tot sovint podem observar que la majoria de polítics prometen l’oro i el moro quan fan campanya electoral i al cap de ben poc, sobretot si governen, no fan res del que havien dit, això si no fan tot el contrari. Ja se sap, el prometre és llarg com una veta i de vegades es peta i, com més anem, la qualitat del fil de la veta és més dolenta i la gent il·lusa comença a estar farta de fer-hi nusos.
Un mentider ha de tenir bona memòria, ens adverteix la dita. Però els polítics són realment mentiders o és que tenen poca memòria? Una de les definicions de polític de l’Alcover diu “ Sagaç i que sap usar de gran discreció en el tracte de la gent” que traduït al llenguatge popular vindria a ser: “ Persona viva que sap dir el que no pensa”, o dit d'una altra manera: " Vividor que no diu el que pensa". Per tant un polític pot entrar en contradicció amb ell mateix i trair la veritat. Així podria ser un mentider que s’aniria professionalitzant: començant per amagar algunes veritats que podrien perjudicar la seva carrera, continuant per prometre tot allò que el poble desitja o necessita i acabant per deixar anar un estol de guàtlleres tan considerable que ni ell mateix pot controlar. I és aquí on li comença a fallar la memòria, perquè la memòria no es gaire compatible amb les mentides.
Imaginem-nos la gran quantitat d’estímuls sensorials que rep contínuament una persona cada segon, cada minut, cada hora, cada dia: imatges, sons, olors, moviments, sensacions... Milions i milions, tots simultàniament, però no els gravem pas tots, seria impossible guardar-los en el nostre petit cervell, així que en fem una tria i seleccionem els que ens són més rellevants. Quan intentem recordar vivències passades, les retrobem com a flaixos visuals acompanyats d’una emoció o d’una sensació, mai no recordem les paraules exactes d’aquella escena ni els detalls de les imatges, ni tampoc les escenes neutres o normals. Només queden arxivades les que tenen un gran component emocional: alegria, tristesa, por, dolor, sorpresa, etc. Les paraules d’aquestes escenes s'emmagatzemen en forma d’idea o concepte global. Evidentment que podem recordar llistes de reis o poesies estúpides que ens varen fer aprendre quan érem petits a força de repetir-les, però aquest tipus de memòria no té cap component emocional i no serveix per a res, perquè aquesta informació sempre la pots trobar arxivada en qualsevol lloc. Però és el tipus de memòria verbal que utilitzen els actors i els polítics: s’aprenen unes quantes frases ampul·loses acompanyades de quatre manejos d’acadèmia i les deixen anar en els seus discursos per arribar al cervell emocional dels pobres votants. Quan ha passat un cert temps, els polítics ja no es recorden de res, ells mateixos no es creien el que deien, però la gent de bona fe que els ha escoltat i se’ls ha cregut se’n recorda perfectament de l’incompliment d’aquestes promeses. Per a ells no eren paraules buides, les paraules se les endú el vent, sinó aspiracions reals insatisfetes. A sants i minyons, no els prometis si no els dons, així que no ens lamentem dels resultats electorals i comencem a fer concordar les paraules amb les emocions.

Si jo fos...

Si avui jo fos el president d’Espanya, cosa impensable ara mateix i en els propers cent anys com a mínim, no dubtaria ni un moment a prendre mesures urgents per engabiar tota aquesta colla de corbs, que enfundats en les seves rònegues sotanes, branden les seves creus per espantar els pobres ocellets que volen viure en llibertat i atraure’ls a la seva insaciable i tenebrosa gola.
Si jo ho fos, ordenaria als meus jutges la immediata il·legalització de la Conferència Episcopal Espanyola (CEE) i l’empresonament dels seus màxims dirigents per pertinença a una banda terrorista que no acata ni respecta la Constitució, ni per imperatiu legal. Que s’aixeca contra el govern, que enalteix els símbols franquistes, que fomenta l’odi i l’exclusió i que provoca alteracions de l’ordre públic amb amenaces de tortures i captiveris eterns dins el foc de l’infern a tota la bona gent que no pensa com ells.
Si ho fos, clausuraria les seves ràdios, revistes i pamflets parroquials i castigaria als seus pseudoperiodistes, tantes vegades com pugui durar la seva llarga vida celestial, a escriure en un rull de paper de vàter: “En comptes d’escampar merda, val més ficar-se la llengua al cul”. Confiscaria els seus béns terrenals i els tornaria al poble a qui pertanyen de dret. Reconvertiria les seves seus catòlico-tavernes, veritables obres d'art, pastades i enlairades amb la suor i la misèria de la gent atemorida, en espais oberts a la cultura, la participació, la gresca i la llibertat ( Imagineu-vos quants locals polivalents s’estalviarien els ajuntaments ! )
Si fos jo, tancaria les seves escoles i en faria centres de rehabilitació, reciclatge i reinserció per a tots els seus representants locals, assistencials i educacionals en actiu fins ara, on personal docent acreditat del Fòrum Alsina, els impartissin cursos de: "Mitologia Universal", "Comprensió lectora dels Evangelis Oficials i els Verídics", "Orientació espacial dreta-esquerra: Déu no té ni hemiplegia ni hemiagnòsia perquè és omnipanoràmic", "El sexe com a influència en la fusteria del segle XX: evolució de l’armari tancat amb pany i clau a l’armari amb tanca bilateral", etc. Això i més fins que estiguessin prou preparats per la vida laboral i social normal.
Però jo no ho sóc, només sóc jo. Ni president ni creient. Malauradament només puc fer el que hauria d’haver fet fa anys i no he fet per mandra, apostatar i cardar el camp ja que ells no m’esborren. Mentrestant m’haig de conformar maleint les lleis que varen prohibir que les seves mares avortessin abans que el seus cervells es formessin tan eixorcs.